Obsessions

Una obsessió és un pensament, una imatge o un impuls que apareix sense que el cridis, que torna, i que genera angoixa. No és una preocupació que t’acompanya mentre penses en altres coses: és una cosa que s’instal·la i demana atenció.

Tothom té pensaments intrusius

Aquesta és una de les dades que més alleuja quan s’explica: gairebé tothom té pensaments estranys, violents o absurds de tant en tant. La diferència no és tenir-los. La diferència és què en fa el cervell després.

Una persona sense TOC pensa «quina cosa més rara» i el pensament marxa. Amb TOC, el mateix pensament es llegeix com un avís, com una prova o com una intenció, i aleshores s’hi ha de fer alguna cosa.

Temes freqüents

Les obsessions s’agrupen en temes que es repeteixen molt entre persones que no s’han vist mai:

• Dany. Por de fer mal a algú, sovint a qui més s’estima, sense voler-ho o perdent el control.
• Contaminació. Brutícia, malalties, substàncies, o una sensació de contaminació que no és física.
• Responsabilitat i comprovació. Por d’haver provocat una desgràcia per un descuit.
• Contingut sexual o tabú. Pensaments que xoquen frontalment amb els propis valors.
• Religió i escrupolositat. Por d’haver pecat, d’haver blasfemat o de no ser prou bona persona.
• Relacions i identitat. Dubtes constants sobre si estimes qui estimes o sobre qui ets.
• Simetria i «sensació correcta». Necessitat que alguna cosa quedi exacta o que encaixi.

Cap d’aquests temes és més greu que un altre, i una mateixa persona en pot passar de l’un a l’altre al llarg dels anys.

Per què fan tant de mal

Perquè el TOC tria bé. El contingut acostuma a ser allò que trobes més intolerable, i és justament per això que t’espanta tant. Una mare que estima la seva criatura és qui pot quedar atrapada en pensaments de fer-li mal. Algú amb una moral molt present és qui pot quedar atrapat en la por d’haver fet alguna cosa imperdonable.

Aquesta característica té un nom tècnic, egodistònia: el pensament se sent aliè, contrari a un mateix. I té una conseqüència pràctica important: el pensament no és una confessió ni un desig.

Què ajuda i què no

No ajuda intentar demostrar-te que el pensament és fals: aquesta comprovació ja és una compulsió, encara que passi només dins del cap. Sí que ajuda aprendre a deixar-lo passar sense respondre-hi, que és exactament el que treballa el tractament. De com es manté tot plegat en parlem a el cercle del TOC.